Avui 13 de Juny, NBA TV estrena el documental "Dream Team", que narra la història del millor equip de basquet que mai hagi jugat a una pista. El trailer ja et fa posar la pell de gallina...
El documental explica com cap a mitjans de Juliol de 1992, el Dream Team es va traslladar a Barcelona per competir a les Olimpiades com l'equip nacional de basquet dels Estats Units. Segurament, i per mesures de seguretat, l'equip va desplaçar-se "en secret" amb avió a l'aeroport de Reus, i d'allà amb bus fins a l'hotel de concentració de Barcelona. En aquelles èpoques, l'aeroport de Reus no era més que les restes d'un aeroport militar, i com a molt tenia treballant a uns pocs operaris i personal de manteniment pels 4 xàrters que aterraven cada estiu amb anglesos que es dirigien cap a les platges de Salou.
Un d'aquests pocs treballadors era el meu cosí. Ell es va assabentar de la notícia pocs minuts abans de que l'avió amb el Dream Team aterrés. Gràcies a una trucada seva al nostre fixe (recordo que estic parlant de l'any 1992) els meus germans i jo vam poder agafar un cotxe i desplaçar-nos a tota velocitat per poder arribar a temps. Al arribar ens vam trobar no més de 200 persones i periodistes que omplien la que aleshores era la petita terminal d'arribada de vols.
El moment va ser "màgic", poder estar a pocs metres de tot un Dream Team, fent-lis fotografies, demanant-lis autògrafs, etc. Per molt estrelles que fossin al seu país, crec que mai es van esperar una rebuda així. Les seves cares d'admiració em van quedar gravades.
Avui en dia, i amb el poder de internet, de les xarxes socials i dels smartphones, aquesta història no s'hagués pogut produïr. Em refereixo a que només 200 persones van rebre al Dream Team a la seva arribada a terres catalanes. Si enlloc d'una trucada al fixe, s'hagués enviat un whatsapp, s'hagués escrit un status al Facebook o s'hagués començat a enviar tweets per part de treballadors o periodistes, segurament ens hauriem reunit milers de persones, i jo, amb els meus 12 anys, els hagués vist malauradament des de ben lluny...
Avui a la nit, toca veure NBA TV!!
El moment va ser "màgic", poder estar a pocs metres de tot un Dream Team, fent-lis fotografies, demanant-lis autògrafs, etc. Per molt estrelles que fossin al seu país, crec que mai es van esperar una rebuda així. Les seves cares d'admiració em van quedar gravades.
Avui en dia, i amb el poder de internet, de les xarxes socials i dels smartphones, aquesta història no s'hagués pogut produïr. Em refereixo a que només 200 persones van rebre al Dream Team a la seva arribada a terres catalanes. Si enlloc d'una trucada al fixe, s'hagués enviat un whatsapp, s'hagués escrit un status al Facebook o s'hagués començat a enviar tweets per part de treballadors o periodistes, segurament ens hauriem reunit milers de persones, i jo, amb els meus 12 anys, els hagués vist malauradament des de ben lluny...
Avui a la nit, toca veure NBA TV!!
Comments